La vida són cicles, inicis i finals, transicions entre moments, experiències dinàmiques, unasuccessió d'entreactes. Tot allò quecomença necessàriament s'acaba, més tard o més d'hora, millor o pitjor, amb més encerts o amb més dolor.
Avui tanco una etapa que ha duratdeu anys. Pot semblar un períodemolt llarg, o molt curt. Depèn. Entermes vitals, pot arribar a ser, fins itot, una eternitat. Per a la meva filla iel meu fill, per exemple, és molt mésque la seva pròpia vida: no m'hanconegut en cap altre format que el defent i desfent maletes. Durant moltde temps, el meu fill estava convençut que el 'papa' treballava en un avió. Sensearribar a aquest extrem, per a la gent que avui és a la universitat deu anys éspràcticament mitja vida. Per aquests nois i noies, jo sempre he estat 'allà', com eldinosaure de Monterroso. Formo part del mobiliari 'europolític'. I per a mi, que ara entinc quaranta-tres, és pràcticament un quart del meu cicle vital. Des de qualsevol d'aquests punts de vista, per tant, deu anys són molts.
I tanmateix, posats en perspectiva, deu anys són una misèria. Agafem l'escalahistòrica que vulguem: història de Catalunya, història de la construcció europea ohistòria d'Europa (no és el mateix), història de la Humanitat, existència del planetaTerra, Univers,... No, definitivament, deu anys no són pràcticament res. Amb proufeines un sospir, un simple alè, una trista gota de voluntarisme diluïda en laimmensitat d'una realitat convulsa que canvia a perpetuïtat. Una anècdota, rellevantper a qui la viu, és clar, però insignificant si la situem en un context més ampli.
Tot, al cap i a la fi, és relatiu. I és amb plena consciència d'aquesta relativitat de lescoses, de la brevetat del nostre pas per la vida, que aprofito que s'abaixa el teló (final d'acte) per sortir d'escena. Ja no tinc més paper en aquesta obra.
És impossible resumir en un apunt, necessàriament breu com aquest, què hansignificat aquests dos lustres en termes personals, polítics i professionals. De fet, deles moltes preguntes que, de manera comprensible, em veig obligat a respondresovint (sobretot darrerament) n'hi ha dues que temo particularment. Una és: amb què et quedaries d'aquests deu anys? I la segona: i ara què faràs?
La resposta a la primera serà sempre injusta, per impossible. La resposta a lasegona, per la seva banda, requereix prèviament d'una pausa, d'una reflexió i d'undol (totes les transicions en comporten) que tot just ara comença, i que no sé quantdurarà. Sigui com sigui, tinc ganes d'estudiar nou llibrets, de preparar nous papers,de pujar a nous escenaris (i tornar a alguns dels antics, que havia abandonat), de seguir, en definitiva, formant part del teatre de la vida.
Vull donar les gràcies a totes i cadascuna de les persones que m'han permès viureaquesta experièn- cia, començant pel partit (això és, la militància d'ICV), que un dia emva convidar a representar-la al Parlament Europeu, als amics i amigues que m'hanacompanyat al llarg d'aquests anys, i que, malgrat tots els errors que hagi pogutcometre, continuen considerant-se com a tals, i a aquells/es que, havent-meacompanyat a l'inici, se senten decebuts/des (us demano disculpes, no ho he sabut fer millor), a l'equip amb qui he treballat, que m'ha assessorat i que m'ha patit, a lafamília, que ha viatjat amb mi, constantment, dins la meva maleta emocional, i endefinitiva a tota aquella gent que ha sabut veure al darrere dels errors i dels encerts, la voluntat d'una persona amb tantes limitacions com ganes de fer-ho bé.
Fa deu anys, George Steiner pronunciava a la Fundació Nexus una suggerentconferència que va titular: 'La idea d'Europa'. En recomano la lectura. Deu anysdesprés la rellegeixo, per recordar-me on érem llavors, i per comparar-ho amb on somara. Europa segueix essent una bona idea, no en tinc cap dubte. En tot cas hi ha unproblema de llibret, d'interpretació, de direcció i, fins i tot, d'escenografia i d'atrezzo. El públic s'ha cansat d'esperar que l'obra el convenci. Hi ha qui, avorrit i frustrat, haabandonat la sala, d'altres, però, no es resignen a ser simples espectadors/es i optenper pujar a escena, igual com jo vaig fer fa deu anys. Sigueu benvingudes i benvinguts. Us desitjo tota la sort, i sobretot tots els encerts, que els qui ara ensretirem no hem tingut.
El teló s'abaixa, doncs, temporalment, i alguns dels actors i actrius ho aprofitem per desaparèixer entre bambolines, discretament. Tanmateix, l'obra continua, i la millor part encara ha d'arribar. N'estic convençut.
Fuente: Raül Romeva i Rueda
No hay comentarios:
Publicar un comentario